El dia que algú abordi el fenòmen "Operación Triunfo" caldrà separar la part televisiva de la musical. En el primer àmbit, val a dir que que ha popularitzat (que no creat) un tipus de reality que no ofèn la intel·ligència de l'espectador i transmet la tant ianqui idea que qualsevol pot ser el que vulgui si s'esforça. El seu èxit es palpa en les successives imitacions posteriors, i fins i tot a "la teva" ja en tenen un succedani per obra i gràcia de la Santíssima Trinquitat. Però en la part musical, tant sols ha generat una estela de cantants mediocres i de trajectòria musical efímera: el seu èxit s'exhauria, en general, amb la gala en la qual participaven.
Els finalistes de la primera gala han estat els que han perviscut més en el panorama musical. I un d'ells, David Bustamante, ha tret nou disc. A contracorriente és el seu sisè àlbum, però podria ser també el primer. La seva pretensió d'arribar a un públic adolescent a través de cançons de temàtica (exclusivament) romàntica s'ha mantingut invariable. Miles Davis s'ufanava de re inventar el jazz tres vegades. Bustamante no sembla capaç de fer-ho ni un sol cop amb sí mateix. No se li pot negar els intents d'innovar: a la cançó "Dime" introdueix tonalitats aràbigues, a "Me moria por ella" es decanta per una balada, a "Sin vanidad" vol recollir una certa tradició pop. I a "No debió pasar" s'atreveix a fer un duet amb Shalia Durcal. Però és pura forma. El contingut és sempre el mateix, amors i desamors diversos sense cap pretensió de donar-li un mínim d'originalitat a un tema mil cops tractats. Curiosament, a la llista de temes hi ha un anomenat "Miente", i un altre que es diu "Bella mentira".
El pecat original ja es trobava a OT. La idea que qualsevol pot ser cantant amb una mica d'esforç, que l'èxit s'ha d'assolir com abans millor i a qualsevol preu, que el valor d'un cantant depengui dels vots d'un públic còmodament assentat al sofà de casa seva, tant sols pot donar un resultat: una moda. I com a tal, passatgera. La popularitat com a valor suprem, en detriment de la qualitat. Ja fa temps que s'ha democratitzat el coneixement i el talent. Plataformes no en falten. Però una cosa es manté invariable des dels orígens: només arriben a transcendir uns pocs. L'únic que demostra Bustamante és que algunes modes poden perllongar-se durant anys. De moment està superant el judici del públic. Però la via que està emprant per fer-ho el converteix en un producte que ja és caduc en el moment de néixer, i que, al final, serà invisible als ulls de la història.
