Tàpies, 'El mitjó' y compañía

La muestra, una vez más, de que el arte se puede encontrar en los lugares más insospechados no podría hacerla otro que no fuese Antoni Tàpies. Un calcetín de algo más de dos metros de altura, hecho todo de hierro y expuesto en la terraza de la Fundació, es la imagen de la reapertura del museo que lleva el nombre del artista catalán. Els llocs de l’art es una exposición que recoge a modo de prólogo, en el subterràneo del lugar, una colección de obras que, colocadas de forma heterogénea y, al parecer, completamente al azar, ofrecen, a través de los ojos de otras culturas, épocas y paises, una manera de ver el arte muy parecida a la de Tàpies. Colección que, más adelante, el propio artista, en un video que se proyecta en una de las salas, explica cómo envuelven el hábitat natural en el que se mueve día a día (su casa).

Tras esa particular sección, sin sentido aparente, acompañada de un pequeño homenaje al cineasta George Méliès (con la proyección de una selección de algunos de sus filmes), llegan dos grandes salas repletas de las obras que el artista barcelonés ha ido creando y acomulando en los últimos 20 años. Aún así, el recorrido se inicia con una clasificación de cuadros hechos entre 1945 y 1947 en los que destaca una imprecisa técnica con tinta china sobre papel y un autoretrato de un joven Tàpies. A partir de ahí, mediante una sala abierta con vistas a la calle, a la biblioteca de la fundación y a la planta inferior, nos adentramos en una colección de obras que causan mayor y menor impacto. Creaciones de gran tamaño, de temáticas diversas, al igual que los materiales de que están compuestas: la figura abastracta de un hombre desnudo defecando sobre un retrete de mimbre, números y formas de difícil comprensión, un jersey sobre fondo negro, etc. La segunda parte parece estar colocada de forma estratégica para marear al personal (si se pretende ver la exposición en el orden establecido por la guía se tiene que pasar por ahí dos veces antes del momento indicado para ello). 12 cuadros y 2 esculturas adornan la sala más grande del museo ofreciendo abstracción, relieve, contraposiciones y sorpresa a través de ideas, situaciones y objetos cotidianos. Es decir, Antoni Tàpies en estado puro (sin complejos ni vergüenza de hacer de la simpleza algo majestuoso).

La única visita guiada se hace en un intento frustrado de sala, en la parte exterior del museo, la terraza. Un pequeño lugar de madera, rodeado de arbustos verdes y con vistas a ‘Núvol i cadira’, obra que preside el edificio. En la pequeña improvisada sala exterior se encuentra ‘El mitjó’, la obra más significativa de esta nueva etapa del artista, que tan grande parece en la prensa y tanto decepciona en persona. El calcetín blanco de dos metros, relleno de hierro negro, adornado de cruces o “Ts” (símbolo representativo de toda la obra del artista). En la visita te muestran la obra, a la que te llevan en un ascensor custodiado por un guarda de seguridad y una guía que poco se explaia en la explicación, durante cinco minutos. La persona indicada por la fundación da un discurso reivindicativo sobre el rechazo del MNAC hacia el calcetín, que debía presidir la sala principal del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Algo que parece haberles afectado ya que aseguran que el tamaño de “El mitjó” definitivo no ofrece el impacto que en un momento se pretendía.

IMÁGENES DE LA EXPOSICIÓN:

Vitrina con elementos de diferentes épocas situada

en la primera parte de la exposición.

Visitantes viendo los filmes de Georges Méliès.

Algunas obras de la última parte de la exposición.

Visitantes observando las obras de la segunda parte de la exposición.

La planta superior de la segunda parte con obras de Tàpies.

Una de las obras más controvertidas.

Maqueta de 'Núvol i cadira'.

Magistrals retrats de la Isabel Muñoz a l'exposició "Infancias"

Amb la col·laboració d'UNICEF Espanya, l'obra social de La Caixa i l'Agencia Española de Cooperación Internacional, la fotògrafa catalana Isabel Muñoz va presentar el 16 de març l'exposició Infancia que es podrà veure fins el 29 d'agost al CaixaFòrum, després es traslladarà a Madrid.
L'exposició, que s'ha fet per celebrar els 20 anys de la Convenció dels Drets dels Nens, és un conjunt de fotografies que pretenen (i aconsegueixen) representar la vida d'un conjunt d'infants de tot el món que cada dia els neguen els seus drets.
El rostre dels nens amb els objectes que normalment els envolten, com nines velles, pilotes trencades, algun collaret heretat o les mascotes, et fan viatjar cap a una vida amb molts menys recursos que la que es té a una ciutat desenvolupada com Barcelona. Nosaltres consideraríem que són objectes per llençar, però per ells són mitja vida i el que els fa oblidar la gana, la mort de familiars, malalties o agressions sexuals.
Isabel Muñoz, que va viatjar a més de 20 països, des de Colòmbia, Filipines o el Marroc, per captar fets, situacions, malsons que han patit i pateixen encara milions de nens. A partir d'aquests casos particulars els visitants poden obtenir una mirada global de la infància en els països amb menys recursos.
Les fotos de gairebé dos metres per dos metres permeten percebre fins a la més mínima expressió de la cara dels 40 nens i nenes: tristesa, alegria, conformisme, rabia... . Des de les primeres fotografies que es troben fora de la sala d'exposició fins a l'últim retrat no pots desenganxar la vista de les històries que expliquen els nens amb només un gest o una mirada.
L'exposició es troba a la sala de l'antiga Fàbrica Casa Ramona que es bastant petita, pel meu gust massa perquè no deixa veure les fotografies amb perspectiva, estan totes massa juntes. Malgrat això, les parets de miralls col·laboren a crear un ambient màgic que contrasta amb les desgràcies que expliquen els marges de les fotografies. Una exposició magnífica per recordar-te i conscienciar-te que hi ha moltes persones que malviuen i que els nens, els més innocents, paguen les conseqüències de les males decisions d'alguns adults.
A més a més, qui li agradi la fotografia, en sàpiga o no, gaudirà amb els fabulosos retrats, originals pels jocs de llum, tonalitats de colors i múltiples enquadraments. Tota una classe magistral de l'art de la imatge.

Fortuny està de moda a La Pedrera

El recull de l’obra de Mariano Fortuny i Madrazo (1871-1949) que es pot veure a La Pedrera de Barcelona sota el títol Fortuny, el mag de Venècia és enormement ric i variat i suposa una visió global de la polifacètica vida d’aquest artista. Al llarg de l’exposició es poden veure obres de tots els àmbits, des de la pintura fins a la moda, tot ell centrat en els treballs escenogràfics que Fortuny va fer per l’òpera de Wagner, Tristán i Isolda, que va ser representada a l’Scala de Milà l’any 1899. Fou en aquest context on l’artista va crear la majoria dels escenaris i els vestits que s’hi poden veure exposats, tots ells de gran valor estètic. Quan Fortuny va conèixer a Wagner quedà fascinat per la concepció “d’art total” que proclamava, la fusió de tos els conceptes i el gran paper que jugava la llum, fet que va influenciar enormement en l’artista i va col•locar el teatre en un lloc central en la seva vida. Així que el wagnerianisme s’aprecia en gran part de les creacions de Fortuny i s’estén a àmbits com la pintura, tal i com s’aprecia en el quadre exposat de “Les noies flor”, que destaca per la seva lluminositat i per l’explosió de colors. Però l’artista va voler anar més enllà i perfeccionar les tècniques escenogràfiques del moment i va decidir investigar en luminotècnia, creant el seu propi sistema d’iluminació per teatre, més senzill i plàstic. Va fer diverses patents, entre elles la coneguda cúpula de Fortuny, que es pot veure a la mostra i que consisteix en un quart d’esfera en tela sostingut de manera rígida amb la intenció de reproduir el cel dins l’escenari.

Fortuny va néixer a Granada però va passar gran part de la seva vida a Venècia, ciutat que li atorgà l’èxit i on passà la major part de la seva vida, d’aquí el nom de l’exposició. Al llarg de la mostra, un recorregut ple de creacions de l’autor, es respira un aire clàssic i renaixentista que trasllada al visitant a l’època de l’artista i la classe social a la que pertanyia, un context aristòcrata marcat per l’elegància. De les seves obres es desprèn la idea d’un Fortuny que rebutjava les avantguardes que convivien amb ell a principis de segle i preferia evocar el passat en totes les seves creacions. L’artista fou dissenyador, fotògraf, pintor i escenògraf, fet que provocà que Proust el bategés amb el sobrenom d’“El Petit Leonardo”, fent referència a Da Vinci i al seu tarannà de geni polifacètic.

Al llarg de l’exposició també s’hi poden trobar una selecció de les fotografies de Fortuny. En ell, es recullen els principals viatges de l’autor, dels que destaca el que va fer a Egipte amb la seva dona i musa Henriette Nigrin. Fortuny, molt interessat en els procediments tècnics, va optar per sortir al carrer i captar de manera clara i espontània la vida quotidiana de Venècia, tal i com es pot apreciar a la mostra de La Pedrera. Seguint el seu estil innovador, l’artista va crear una càmera panoràmica que li permetia captar palaus, esglésies i canals de manera molt personal, amb un joc de llums i obres directament relacionat amb els seus ideals teatrals.

La darrera sala de l’exposició es centra en l’obra mestre de Fortuny i la més interessant, els seus vistosos teixits a partir de la seva experiència teatral i pictòrica. Allà es pot veure el disseny que el va fer mundialment famós, el vestit Delphos, una túnica simple d’inspiració grega, creada per la comoditat de la dona de principis de segle, que havia de suportar robes pesades i carregoses. Davant l’èxit que va tenir, va fer múltiples variacions que feien de cada model una peça única i el va portar a obrir botigues a Paris, Londres o Milà. Amb aquest disseny culminen un seguit de creacions femenines molt modernes, i agradables tant a la vista com al tacte i de tipus molt variats, amb estampacions de motius clàssics, asteques, africans, xinesos i àrabs. Aquesta darrera sala compta amb una web cam que permet als visitants emprovar-se els vestits a mode de superposició virtual, una part de la visita molt interessant, tot i que amb poca varietat de models i poc espai.

A l’exposició, s’explica una llegenda que assegura que, desprès de la mort de Fortuny, la seva dona va llençar els tints d’estampació als canals de Venècia per tal que ningú pogués imitar-lo. El cert és que Fortuny ha deixat un llegat molt important i va suposar una revolució per l’època, fet que l’ha consagrat com un dels artistes més importants de principis de segle. Les seves obres es podran veure fins el 27 de juny de forma gratuïta i compta amb una visita guiada a les 6 de la tarda de dilluns a divendres, opotunitat molt recomanable ja que ajuda a endinsar-se al món d’aquest artista.

Galeria d'imatges de l'exposició:



Entrada a l'exposició



Cúpula de Fortuny que feia el cel a l'escenàri



Visitants al davant les fotografies de Fortuny




Teles estampades de Fortuny amb motius azteques i africans




Teles de Fortuny que servien per confeccionar els seus vestits



Espai audiovisual de la vida i obra de Fortuny



Model del vestit Delphos



Sala que permet emprovar-se els vestits

Marlango se rinde ante la alegría con 'Life in the treehouse'

Después de tres discos recreándose entre melancolía, oscuridad y tristeza, los Marlangos se quitan el jersey de cuello alto y abren las ventanas de par en par para que entre la claridad. Life in the treehouse es el último álbum del grupo compuesto por la actriz y vocalista Leonor Watling, el músico Alejandro Pelayo y el trompetista Óscar Ybarra. Han pasado algo más de dos años desde la publicación de su anterior trabajo, The electrical morning, sus vidas personales han cambiado y con ellas la forma de expresarse y la necesidad de crear obras más luminosas. Parece que desde lo alto de esa casa del árbol a la que se han subido, las cosas se ven desde otra perspectiva y eso les ha sentado muy bien. Han dicho adiós al pesimismo y a esa necesidad imperante de ver el vaso medio vacío, o vacío del todo.

“The long fall” es el primer single que abre paso a un abanico de canciones llenas de alegría, contenida, porque a pesar de mostrarse felices la suya es una alegría “tipo b”; sin pasarse. Así lo plasma “Take me” (que recuerda a aquel “It’s all right” de su primera creación, Marlango) el tema que cierra el álbum con un sonido “beatleliano” que parece que va a explotar en cualquier momento, pero que te deja con la extraña sensación de que te han estado prometiendo una descarga total de energía que acaba por diluirse en un intento de. Aún así, completa un ciclo de música más sencilla, amena y fácil de escuchar, en la que dejan de lado la abstracción compleja del pasado. Sorprendentemente, algunos de los temas dan ganas, incluso, de bailar, saltar y gritar de felicidad. ¿Quién dijo que cambiar fuese malo?

A pesar de brillar por sí mismos Marlango ha contado con la colaboración especial de numerosos artistas que con mayor o menor acierto dan el toque final a cinco de los temas. Se podría decir que el artista invitado que más deslumbra es el músico Rufus Wainwright que con una pequeña aportación de piano y voz, que parece muy simple, da un toque de originalidad y brillantez a “The answer”, canción en la que también colabora la guitarra acústica de Suso Sáiz. En “You won’t have me”, el blues del disco, hacen una más que digna participación Leo y Ben Sidran, que acompañan la voz cuidadosamente controlada de una Leonor que muestra una nueva y asombrosa tesitura. Una canción que pone los pelos de punta y deja evidente, una vez más, el exquisito gusto de Watling, Pelayo e Ybarra. La colaboración más sentimental y anunciada la hace el uruguayo Jorge Drexler en “Thank someone tonight” y “Play boy play”, temas que ofrecen sensualidad, picardía a la vez que romanticismo. La participación de Pereza en “I don’t really want to know”, da quizás un toque más comercial al álbum, pero dista mucho de las raíces alternativas que caracterizan a Marlango. No lo hacen mal los chicos, pero es un tanto incomprensible que hayan contado con ellos si no fuese porque últimamente parece que un disco sin Pereza no es disco…

De todas formas, da gusto ver el avance de este grupo, que empezó con el peso de la desconfianza de algunos al intuir en él a una actriz satisfaciendo un capricho momentáneo, o a un tanteo catastrófico de ofrecer al público español ese sonido pesimista, lleno de humo y potencialmente “modernillo”. Tras seis años y cuatro discos en el mercado han conseguido callar muchas bocas y demostrar que lo que hacen va mas allá de ese intento de hacer música al que otros muchos grupos españoles nos tienen acostumbrados.

Otra cosa, un altre éxit de Julieta Venegas

Després de sis anys d'espera, Julieta Venegas ha publicat el seu quart disc, Otra Cosa. La cantant de Tijuana (Méxic) continua fidel al seu estil, pop-rock amb reminiscències del folklore mexicà i amb la inconfusible acordeó que sempre l'acompanya i que et transporta a terres mayas. Julieta Venegas és una artísta completa: canta, toca el piano, la guitarra, l'acordeó i ha composat les 12 cançons del nou Cd.

Els temes amorosos predominen en la temàtica, però no són com moltes cançons romàntiques tòpiques, ella utilitza metàfores, un llenguatge cuidat i fins i tot poètic per explicar sentiments tan simples com la pasió que se sent al principi d'un amor; "con tu lengua bajo la mía el silencio dice más de lo que diría una promesa dicha sin pensar. Mi alma se conduce con delicadeza a tu alrededor pero mi corzón está despierto, ya se levantó. Nada que rompa este momento...".

No es pot dir que tingui una gran veu, però és el millor de Julieta Venegas. Melodiosa i dolça, gairebé de nena, la fa fàcilment reconeixible i és la seva firma d'identitat en el món de la música. No hi ha cap altre cantant que la intenti imitar i ella no imita l'estil de ningú. Cal destacar el progrés de la qualitat vocal de la cantant al llarg de la seva carrera professional, ja que en aquest últim disc es percep una veu que juga amb divesos tons que ajuden a interpretar i a fer arribar millor els sentiments al públic.

El conjunt de la seva veu, amb les melodies i missatges optimistes i fantasiosos fan entrar en una dimensió onírica, d'una història que segur que acaba bé. Aquesta sensació està reflectida a les fotos del disc fetes per Ale Paul que recorden al famós conte de Lewis Carroll, Alícia al país de les meravelles, i en el videoclip del primer single, "Bien o mal", que s'omple de colors i fenòmens impossibles, com que surten papallones de sota dels vestits.

Els fans de Julieta Venegas o els que coneguin els seus anteriors àlbums se'n adonaran que les cançons d' Otra cosa tenen un tempo més lent i menys comercial que els altres tres discos. La cantant va afirmar que aquest nou Cd és el més casolà, ja que s'ha grabat amb menys recursos, i això és nota, en la poca varietat de ritmes, molt temes s'assemblen, es poden arribar a fer-se monòtoms i tenir la sensació que es torna a escoltar la mateixa cançó.
Malgrat aquest detall negatiu Otra cosa és molt recomenable, un éxit segur, i segueix el mateix camí dels seus altres tres discos, que en conjunt han aconseguit vendre més de sis milions de còpies.

Love of Drama

Després d'uns primers treballs en anglès, el darrer disc de Love of lesbian, 1999, manté el castellà que va heretar de Maniobras de escapismo i Cuentos chinos para niños de Japón. La temàtica que segueix el grup de pop-rock indie és d'una relació d'amor entre una parella, tal i com expressen en la primera cançó, "Allí donde solíamos gritar", amb un flaixbac dels inicis. La resta és una història amb un principi i un final, amb els altibaixos de l’idil·li entre els protagonistes. Continuant amb la mateixa dinàmica, expressa una mescla d'amor-odi i gelos amb "Ectoplasta", un clàssic sobretot en afers adolescents: quan et fan més mal, més enganxat estàs a la persona. El drama és el tema central de l'àlbum, amb el penediment i la desesperació a la recerca de l'amor, com "Incendios de nieve", on el protagonista es nega a perdre la seva estimada.

Alhora, aposta per passar de la gent que critica a les esquena amb "Las malas lenguas", i també tracta les evitables i absents converses entre adolescents i pares amb "Cuestiones de familia". En aquest argument les lletres estan acurades, tot i que no podem dir el mateix amb excepcions com "Algunas plantas" o "Miau", dos temes més aviat surrealistes amb la marihuana com a rerefons i amb versos poc estilitzats mitjançant referències papistes o plors de gats.

Per canviar el fil, com a tema més divertit trobem "Club de fans de John Boy", on posa de manifest fins a quin punt un suposat fan passar a ser d'incondicional a indiferent cap a un mateix cantant. Love of Lesbian, en un retorn al passat quan cantaven amb anglès, fa una excepció amb la mescla d’idiomes en el tram final de “Te hiero mucho”, quan s’acomiada d’un seu amor que té un amant amb un Au Revoir, Bye bye, Auf Wiedersehen o inclús Adéu, en una clara mostra on el grup no oblida els seus orígens.

Gorillaz diu adéu amb 'Plastic Beach'

Ja es pot comprar el tercer disc del grup Gorillaz, Plastic Beach, un àlbum a mode de comiat ja que el conjunt ha anunciat una retirada definitiva amb el seu darrer treball. Aquesta banda virtual, creada pel cantant de Blur, Damon Albar, y el dibuixant de còmics Jamie Hawlett, ofereix una bona dosi de hip hop i sintetitzadors, tot i que hi ha moltes altres influències musicals. Plastic Beach compta amb un gran nombre de col·laboracions, fet que atorga un caire eclèctic al disc i esborra la personalitat marcada fins ara pel grup.

El primer single, “Stylo”, compta amb la col·laboració de Bobby Womack, que li dona un toc funky. Lou Reed ofereix la seva veu greu a la cançó “Some Kind of Nature”, un dels temes més comercials del disc, tot i que de molt mala qualitat. A més, Paul Simonon i Mick Jones, baixista i guitarrista de la trencada banda britànica The Clash es retroben trenta anys desprès per posar veu i música al tema "Plastic Beach", que dona nom al disc. També trobem al cantant Snoop Dogg a “Welcome to the World of the Plastic Beach”, un tema banyat de hip hop. A totes aquestes participacions s’hi sumen el duet De La Soul amb la cançó “Superfast Jellyfish” o Mark Smith a “Glitter Freeze”, una composició molt electrònica.

Aquest darrer treball suposa tota una ruptura amb el que la banda tenia acostumat al públic. Res a veure amb els temes anteriors, tot i que conserva l’essència plàstica i virtual. Aquest fet ja es pot constatar a les primeres cançons del disc, una suma d’introduccions d’orquestres i simfonies (el tema “White Flag”, l’interpreta l’Orquestra Nacional Libanesa), uns sons que, malgrat discrepar tant dels treballs de Gorillaz, estàn molt ben fusionats. A la resta de cançons, un total de 16, apareixen sons àrabs banyats de soul que suposen un gir en l’estil habitual.

Tantes veus, col·laboracions i registres ofereixen riquesa musical però alhora esborren la personalitat del grup que tant ha marcat els altres dos àlbums. Plastic Beach és un disc ple de propostes molt bones, que enganxen i agraden, però resulta decepcionant al comparar-lo amb els temes anteriors del grup. Aquesta platja de plàstic, una oda al sintetisme, suposa el punt i final d'aquesta banda virtual, que va començar l'any 2001 amb el llançament de l'exitós álbum Gorillaz, al que el va seguir Demon Days l'any 2005, el millor disc del grup.