EL SUPLICI DE LLEGIR JESUCRIST ERA MARICA...I ALTRES CONTES

Si un autor que presenta el seu llibre com "el llibre de WC de Joan Laporta", "està ple de faltes però al menys és barato", "és una merda però tu tampoc tens criteri" o "si els folis tallen, et fots" és que creu que no és un gran llibre. Jesucrist era marica...i altres contes (en versió bilingüe) no és un llibre que expliqui les preferències sexuals del Deu d'alguns, sinó que és un recull de narracions provocadores i fantasioses. Tan fantasioses que a vegades, quan les llegia, pensava que l'autor Jair Domínguez, el mateix del Chikichiki, no anava del tot sobri quan es va asseure a escriure-les.

Amb lletra ben gran i poc més de 100 pàgines, el primer llibre que publica Jair Domínguez (guionista de ràdio, cinema i televisió) es llegeix en mitja tarda. Està clar que l'autor (no es pot considerar ni escriptor) no volia entrar a formar part de la història de la literatura, més aviat només volia ser crear polèmica amb el títol i segurament ho ha fet, ja que Jesucrist era marica...i altres contes no es troba en la majoria de llibreries ni biblioteques.

La portada juntament amb les reaccions que genera (riure en un extrem o rebuig en l'altre) és el millor del llibre, ja que tots els contes són avorrits, sense sentit i no aporten res. Acabar-se el llibre és tot un suplici. I és que a mesura que vas passant les pàgines tens la sensació que els contes es van superant quan a finals més penosos i poc nivell literari. Llegir Jesucrist era marica...i altres contes ha sigut una pèrdua de temps.

Totes les narracions mantenen la mateixa estructura: l'autor explica algun fet del qual fa veure que va ser testimoni o fins i tot protagonista, és indiferent si va ser el segle XII o el XXI, ell sempre estava allà per explicar la seva versió i desmentir el que tothom creu. Per exemple, que la senyera catalana no la va fer Guifré el Pilós, sinó el metge que pretenia curar-li la ferida i que va eixugar la sang del Comte en un drap, llavors Guifré va cridar "bandarra" i la gent va entendre "bandera", així va néixer la nostra senyera. I aquest és un dels contes més originals...

A més a més de ser avorrits, com ja he dit, molts contes contenen frases de mal gust o de gràcia dubtosa, com són dos fragments que diuen: "Per què tothom ha de mostrar respecte i condol per l'Holocaust? Allò va passar un collò d'anys. Mal anem si no podem riure'ns dels nazis" o "Vaig tornar a la presó de maricons, però com que ara ja em coneixien, en dos dies vaig fer-me l'amo de la presó. És molt més fàcil ser líder d'una colla de subnormals". Trobo que són una falta de respecta i les faltes de respecta no fan gràcia, menys en aquests temes. Per tant, li dono la raó a Jair Domínguez, és un llibre de WC.

L'altre inclinació de Jesucrist

Com desmuntar la Història que hem après durant tota la vida amb contes polèmics que hi donen un gir de 180º. Aquest podria ser un dels anunciats per definir el nou llibre del guionista Jair Domínguez, Jesucrist era marica i altres contes (2009), que l'ha donat a la llum "amb la idea de demostrar que seguim vivint a l'Edat Mitjana". Si bé el títol de per sí ja és polèmic, el que trobem a dins manté un to irònic que a més d'algun catòlic se li haurà remogut l'estómac. No és que carregui contra l'Església, ja que s'ambienta en mítics músics, animals, monuments, festivitats... Alhora, el Jesucrist karateka o el Mozart futbolista són alguns dels binomis dels que relaciona l'autor.

Hi ha referències que no tenen desperdició, com la d'un Sant Llorenç que, a punt de ser cremat, demana que li donin la volta perquè té fred de peus, o la menció a un suposat El Bulli on no hi tornarà perquè li van cobrar un entrepà de fuet i un cacaolat com un menú degustació. A més, les mencions a pobles catalans donen un joc sobre el lloc del desenvolupament d'aquestes històries fantàstiques que ensenyen la cara més surrealista dels fets.

El llibre del guionista empordanès conté la peculiaritat de tenir el peu de pàgina parell a la part dreta, un excessiu nombre elevat de la lletra i un interlineat de 2. Més que llegir entre línies s'hi podria buidar la Bíblia. Alhora, i perquè sigui un document de més volum, està traduït al castellà en el mateix interior.

Possiblement no serà un best-seller, l'autor busca un públic amant del fastbook en uns contes que servirien per introduir-t'hi quan disposes de curts períodes de temps, com un desplaçament en transport públic o mentre estàs assegut a la tassa el vàter. La sensació que dóna Jair Domínguez és la d'aquell escriptor que va amb llibreta i bolígraf en mà durant tot el dia apuntant tot el que se li passa pel cap com a recurs per a les seves històries, sovint mancades d'un final que queda a l'aire. Se centra en un públic amb tendències progressistes, amants de l'humor i que no s'escandalitzi ni es posi mans al cap quan l'autor, sovint amb una ment retorçada, insulti o s'inventi un personatge anomenat Follagallines que fa honor al seu nom. Anima a riure's de tot, sense avergonyir-se dels acudits del nazisme, per exemple, i a no creu en els miracles: "Quan sembla que no hi ha cap esperança, és que no hi ha esperança", (pàg. 91).

Jesucrist era marica i Jair Domínguez un fill de puta

L’autor de Jesucrist era marica i altres contes (Ciencia y Espiritu) adverteix al lector: “La meva obra és un nou concepte de llibre: el fastbook. Està destinat a ser llegit en dos viatges al vàter”. I això és, res més. Es tracta d’un absurd recull de contes curts, de dues o tres pàgines, sense cap tipus de coherència, ni de forma ni de contingut i escrit amb una lletra ben grossa per a la comoditat del lector. Tot és pura anarquia, com la vida personal del propi autor, està ple de faltes ortogràfiques i el llenguatge és agosarat, amb un excés d’insults dirigits als seus personatges reals i inventats.
Resulta preocupant l’obsessió de Jair Domínguez pel nazisme, el filldeputisme i el mongolisme. I és que al llibre regnen històries protagonitzades per nazis i qualifica gratuïtament a tothom de fill de puta o mongol. És comprensible i respectable que l’autor vulgui ser una icona del inconformisme i un rupturista total però tampoc cal un abús constant de qualificatius desagradables que poden ferir diverses sensibilitats (mongols i fills de puta n’hi ha molts). I és que per a ell, tot aquell que no compleix les seves expectatives es converteix en un fill de mala mare. I com que precisament és això el que fa l’autor, defraudar i fracassar en les expectatives que genera, seguiré el seu argot i diré que és un fill de puta. Només cal endinsar-se entre les pàgines del llibre per comprovar-ho.
Al conte ‘Jesucrist era marica’, que dona nom a l’obra, Jair Domínguez es narra a sí mateix dins d’una presó, indret on decideix “escriure un llibre polèmic amb un títol brillant perquè una munió d’adolescents sense rumb s’identifiquin amb el seu protagonista i facin cua per comprar-me el llibre, demanar-me dedicatòries i , fins i tot, llepar-me la cigala”. Provocador. És evident que aquest fill de puta ha generat la polèmica que pretenia, doncs aquest recull de contes ha estat prohibit a la majoria de llibreries i ha provocat que molts curiosos el comprin. Resulta decebedor formar part d’aquest col•?ectiu de curiosos i adonar-se de l’estafa que suposa gastar diners (uns 12 euros) i contribuir a la causa de l 'autor. És sabut que generalitzar és un error, i cal reconèixer que hi ha alguns petits contes que et fan dibuixar un somriure, tot i que aquesta és l’excepció.
La història d’‘Humor nazi’, cataloga a Einstein com a impostor i resulta graciosa, igual que ‘L’odi empordanès no caduca’, una llegenda enginyosa i divertida. ‘Que Déu beneeixi a Doraemon’ i ‘La fi del món’ són elucubracions dignes d’un bon gag televisiu. Però la majoria de contes no tenen cap valor narratiu i són palles mentals que omplen pàgines i pàgines amb insults despectius i historietes inventades. Per exemple, assegura que la gravetat de la veu de Bob Dylan es deu a que,quan era petit va empassar-se un gat que el propi autor li va llençar. Potser això resulta graciós per algun lector però, quin valor tenen aquestes històries buides? Què aporta de nou al lector? Res de res.
Jair Domínguez és un gran guionista, qualitat que ha deixat palesa a programes com Buenafuente, Polònia o Crackòvia, però el que pot resultar atractiu en pantalla, es converteix en runes en format escrit. Confondre la tasca de guionista amb la d’escriptor resulta perillós. L’èxit que li va donar la cançó del ‘Chikichiki’, que va representar a Espanya a Eurovisió fa dos anys li ha donat ales a Jair Domínguez per sentir-se algú poderós, fins al punt d’autodenominar-se el guionista brillant. L’autor, que peca de narcisisme i egolatria, es fa protagonista de la majoria d’històries i imposa les seves pròpies normes. Bombardeja la gramàtica, la ortografia i qualsevol estructura lògica i resulta difícil encertar si el final de la història tindrà res a veure amb el seu començament, tot i que la majoria de desenllaços són fàcils d’intuir ja que la majoria d’ells acaben amb morts sobtades.
Si es llegeix d’una tirada, el llibre avorreix i resulta feixuc, per això és millor seguir el consell d’en Jair Domínguez i reservar-lo per anar al bany o per estones d’espera al tren. Si es tria aquesta darrera opció, cal anar amb compte amb la portada. La gent es sorprèn quan capta el títol i adopta una cara estranya, alguns riuen i d’altres et maleeixen amb la mirada.

'Dime quién soy', la crónica política a lo Larsson de Julia Navarro

Un joven periodista, con mucho que decir y poco que contar, es el conejillo de indias encargado de descubrir la historia de una antepasada (su bisabuela) que desapareció un día, hace muchos años, sin dejar rastro y se convirtió, con el tiempo, en una completa desconocida a la vista de sus futuros parientes. Así da comienzo la última novela de la periodista y escritora Julia Navarro (Madrid, 1953) que usando a Guillermo (ese periodista decepcionado con la profesión) a modo de pluma va explicando, como si de una crónica se tratase, la extremadamente imaginativa historia de Amelia Garayoa (una joven burguesa que se enamora del comunismo y da bandazos por el mundo en busca de la fantasía de autorrealizarse, decepcionada por su “yo” del pasado y agena al devastador futuro que le espera). Dime quién soy se convierte en una especie de Quién sabe dónde escrito en casi 1100 páginas.

Esta es la cuarta novela de la madrileña, después de cautivar a unos tres millones y medio de lectores en todo el mundo con obras que dejan constante el gran bagaje histórico y cultural de la autora. Tras narrar vidas combinando Oriente y Occidente y en diversas épocas históricas, Navarro hace, esta vez, un recorrido por los lugares y momentos más significativos del siglo XX (desde los últimos años de la España republicana hasta la Guerra fría, pasando por la Europa gobernada por dictadores, la caída del muro de Berlín y la Segunda Guerra Mundial). Una novela que hace de memoria histórica de un siglo caracterizado por la brutalidad de los totalitarismos, que mucho puede gustar a los fanáticos de la política y a los obsesionados por tiempos pasados, pero que aburre y empalaga a aquellos que se sientan sobrepasados por el exceso de recuerdos y falta de novedad. Un libro recopilatorio de cómo vivió el mundo el siglo pasado de manos de una mujer (Amelia Garayoa) cuya vida dista mucho de la realidad femenina de aquella época.

A pesar de todo, la autora ha cuidado cada detalle, tanto en el contenido como en la forma. Da gusto leer un libro tan bien escrito. Parece que tener una larga carrera como periodista da sus frutos. Pero el asombroso parecido del argumento y el personaje principal con un conocido best seller policíaco sueco da que pensar. Dos periodistas frustrados y enfadados con la profesión, son llamados para investigar la historia de dos mujeres que se marcharon sin dejar rastro causando, así, un vacío en sus respectivas familias. Pero la diferencia está en que el sueco se ve envuelto en una serie de problemáticas que el español vive a través de los relatos de diversos personajes que conoce alrededor del mundo. Un sospechoso parecido, a la española, de ese Los hombres que no amaban a las mujeres que inicia la trilogía Millenium del escritor y periodista sueco Stieg Larsson.

El reflex dels 'cristòfols' és poc nítid

Fotograma de Ciutadà Kane (Orson Welles, 1941). La identitat d'en Kane, de la mateixa manera que la d'en Gabriel, es va descomposant en diversos miralls, els testimonis d'aquells que l'han conegut.

El mirall ha donat peu a diversos tipus de metàfores en la història de la narrativa. Per Stendhal era allò que el novel·lista havia de passejar pel carrer i que al final desembocava en la novel·la, en una sort d'objectivisme primitiu que acabaria instal·lat en el periodisme. Per Lewis Carroll era la porta que conduïa a un món invers, on tota lògica es trastocava fins quedar de cap per avall. I per Orson Welles era l'objecte que descompon l'home, amb una idea tant propera a la postmodernitat com deutora de la filosofia de Nietzsche: que la identitat no és única, sinó la suma de les visions d'aquells qui han conegut aquella persona. En aquest cas tothom pensa amb la darrera escena de La dama de Shangai (1947), però aquesta imatge ja apareixia a la seva opera prima, Ciutadà Kane (1941): el protagonista passava per davant d'un mirall posat al davant d'un altre espill, de manera que quedava reflectit infinitat de vegades.

A la molt sovint considerada millor pel·lícula de la història un reporter cercava el significat de la paraula "Rosebud" per entendre qui era realment Charles Foster Kane, i per això reconstruïa el relat de la seva vida preguntant als qui el van tractar. El recurs que utilitza Jordi Puntí a la seva novel·la Maletes perdudes és de fet molt similar: quan en Gabriel desapareix, els seus fills, Cristof, Cristophe, Cristopher i Cristòfol, quatre gemans de quatre països i mares diferents, descobreixen el seu parentesc i van a la recerca del seu pare investigant la seva vida, oferint un trencadís de relats que els apropi a l'esquiva figura paterna. La crítica catalana l'ha qualificat com "la millor prosa del moment". I certament la prosa té força, en Puntí domina la tècnica, no n'hi ha dubte, passa que el relat de vegades s'estanca i costa d'avançar, es fa feixuc.

I com és això, si s'ha elogiat les excel·lències tècniques? Doncs el que probablement passi és que Gabriel Delacruz Expósito no és Charles Foster Kane. Un camioner recorrent Europa no es pot comparar amb l'ascens i caiguda d'un magnat de la premsa. Això no treu, però, que el trencaclosques no estigui ben construit, amb una última veu que fa encaixar totes les peces, amb jocs dialèctics ben trobats com el que s'estableix entre Cristof i Cristoffini, que sàpiga reconstruir èpoques i llocs distints amb realisme. I per sobre de tot planeja el que és la seva major virtut i defecte alhora: la seva gran ambició. Com Welles al seu primer film o Joyce amb Ulysses en literatura, Punti decideix canalitzar les tècniques narratives (sense arribar als extrems dels anglosaxons, però) per construir un relat molt complex. La qualitat de Ciutadà Kane i Ulysses avalen les pretensions, però l'intent resulta més aviat fallit.

En una de les converses entre Cristof i Cristoffini a la que abans es feia referència, el segon fa befa del discurs que va a encetar el primer, al que aquest respon que "la madeixa de realitats i somnis que constitueix" la vida d'en Gabriel és impossible de ser explicada amb una sola veu. I aquest instant resumeix les dues maneres com hom pot enfrontar-se al relat. Probablement tingui raó en Cristof al ressaltar aquesta necessitat, però també és cert que això produeix una paradoxa: la madeixa que sosté la història acaba estrenyent la narració.

La demostració felliniana de com mostrar un geni

Deia Federico Fellini que ell no volia demostrar, que el que volia era mostrar. Qualsevol exposició que es vulgui enfrontar al gran geni creatiu del director italià ha de fer per força les dues coses: demostrar que és possible condensar una de les carreres més interessants i prolífiques de tot el segle XX mostrant una personalitat tant complexa, i que es va reflectir en una obra rica en simbologia i profundament introspectiva. I val a dir que el Caixafòrum ho aconsegueix i amb escreix.
L'exposició es va desplegant segons les influències que rebia, la relació amb d'altres membres de l'equip, la seva forma de treballar. Una de les grans revelacions de "Fellini: el circ de les il·lusions" és la gran quantitat d'imatges que provenien dels mitjans de comunicació: la icona felliniana per excel·lència, Marcello i Sylvia donant-se un petó a La Fontana di Trevi (que en realitat mai va ser tal) al film La dolce vita, provenia d'una fotografia que va trobar a la premsa. Aquest imaginari es combinava amb el seu món interior, que va mostrar a través de dibuixos que representaven els seus somnis. Diversos d'aquests surten al final de l'exposició i són una manera prou suggerent d'endinsar-s'hi.

L'exposició sap combinar amb encert l'ús de de fotografies, text i material audiovisual, si bé aquest darrer podria haver estat més abundant. Al cap i a la fi és a través de les seves pel·lícules que Fellini va esdevenir fellinià. En aquest sentit la mostra només ho és a mitges, de felliniana: hi regna el caos (temàtic), és cert, però alhora ho fa amb una sobrietat que està a les antípodes del seu món sobrecarregat i barroc.

Al final de l'exposició es mostra l'escena de Marcello i Sylvia a La Fontana di Trevi. Cada trenta segons Anita Ekberg va cridant "Marcello, come here!", una frase que pot servir per resumir tota una obra. I, a base d'anar-se repetint, fins i tot un cop abandonada l'exposició, un se n'adona que, al igual que Marcello, és impossible escapar de la seducció que imposa la bellesa.

Formigues de la construcció

Amb l'exposició "Manos a la obra", la fotoperiodista barcelonina Anna Boyé plasma les vivències del col·lectiu de treballadors que va participar en la construcció de la nova terminal T-Sud de l'aeroport d'El Prat de Llobregat. Els protagonistes de la història són grups de diferents països, com xinesos, romanesos, marroquins, sudamericans o espanyols mateixos que se senten models per un dia amb les instantànes de l'exposició. Es juguen la vida a diari, pràcticament la majoria són obrers, però també hi tenen lloc personal de seguretat, arquitectes i enginyers. Demostren que amb una grua, un martell o un metro, l'art no està exclòs de cap àmbit i és capaç de treure imatges originals a peu de la construcció o a la bastida. A part de les eines necessàries per a la feina, no hi falten els típics pòsters de noies nues a les parets dels vestuaris que alegren la vista a uns treballadors acostumats a compartir les eines amb els homes. Però el gènere femení també hi té cabuda en la mostra, sovint a l'ombra i que està al servei dels treballadors mitjançant cuineres, cambreres, personal de neteja o caps de producció.

La vivències personals dels estrangers, la majoria dels quals coincideixen en què es troben a gust a Catalunya però que els agradaria tornar al país d'origen, transmeten la duresa d'un treball on s'hi deixen la pell. Es despullen davant l'objectiu i el que els fa més feliços és "veure el treball realitzat" en l'obra "més difícil i complexe que han treballat mai", segons la versió d'un grup d'operaris. Del més jove –un electricista de 18 anys–, al més gran –un paleta extremeny de 58–, es troben a gust per mostrar la cara més humana en un magnífic encert de Boyé, caracteritzada per exposar mostres fotògrafiques de la vida quotidiana, com "Viatge a través de l'espiritualitat del món" o "La dona i Déu". Escenficats en una macroconstrucció com la terminal de l'aeroport, els treballadors es veuen minimitzats, tal com diu la mateixa fotoperiodista: "Les obres són tan grans que ells semblen formigues". L'exposició és gratuït i es podrià contemplar des de l'11 de març al Palau Robert.