El bessó de Xavi Hernández deixarà Espanya coixa

Una lesió muscular en el bessó de la cama esquerra del migcampista del Barça, Xavi Hernández, podria deixar la selecció espanyola sense el seu cervell en el proper Mundial de Sud-Àfrica. El jugador egarenc arrastra molèsties des de fa una setmana, però Pep Guardiola i el mateix futbolista s'han negat a dosificar-lo. En quatre dies, Xavi ha disputat els 90 minuts complets en els partits contra el Vila-real i el Tenerife, que van acabar amb un ampli resultat favorable (4-1). Davant els castellonencs, inclús, va jugar amb un trencament de tres centímetres en el soli. "Té una lesió que li pot fer perdre's el Mundial, però està compromès i és un exemple", va explicar l'entrenador blaugrana en referència al jugador. Però amb els migcampistes Cesc Fàbregas i Andrés Iniesta lesionats des de fa setmanes i que arribaran al Mundial sense ritme de competició, la selecció no es pot permetre el luxe de quedar-se sense un altre fix en l'onze inicial de Vicente Del Bosque.

Tot i que el Barça s'està jugant la lliga, tothom hauria de posar de la seva part perquè "La Roja", vigent campiona de l'Eurocopa, arribi amb les millors condicions a Sud-Àfrica per realitzar un Mundial memorable. Lògicament, Guardiola no prescindirà del seu motor a aquestes alçades de la competició -com tampoc ho faria el madridista Pellegrini amb Xabi Alonso, per exemple-, però Xavi Hernández podria descansar quan el marcador està més que sentenciat, fet que ha passat en els dos últims enfrontaments i on el vallesà s'ha mantingut sobre el terreny de joc fins el xiulet final de l'àrbitre. Amb Busquets, Keita i Touré Yayá sense molèsties físiques i futbolísticament en alça, al Barça no li caurien els anells per si el seu segon capità descansés uns minuts contra un Tenerife, per exemple, que té peu i mig a la Segona Divisió.

El prestigi i el bon paper de la selecció passa per tenir els jugadors més frescos possibles, i, amb Xavi Hernández, ara mateix s'està produint una temeritat que podria deixar el Barça sense la Lliga, Espanya sense el Mundial i el jugador sense anar a la cita.

Oceans de bellesa

Títol original: Óceans

Direcció: Jacques Perrin i Jacques Cluzaud

País: França

Any: 2009

El documental sobre la vida animal s’ha prostituït fins el punt d’acabar associant-se, en moltes ocasions, a les molt sovint soporíferes emissions que fa La 2 al migdia. I no es pot negar que, fora de la National Geographic, aquests productes solen tenir una qualitat tècnica força maldestre, amb imatges que renuncien a la bellesa i es conformen amb el pur automatisme, sobre impressionades amb una veu en off del tot redundant i amb un to que fa pensar que ni tant sols al locutor li interessa el que explica. És curiós que un gènere barallat amb el gran públic hagi caigut en el parany del procés industrial.

Jacques Perrin i Jacques Cluzauld han invertit vuit anys per demostrar que això no té perquè ser així. El seu documental Océanos és una mostra espectacular de que el fons marí pot ser tant absorbent com el millor “lirisme fílmic” oriental: és a dir, ritme molt pausat amb plans d’una estètica deliciosa. La influència del documentalista francès per excel·lència, Jacques Cousteau, és ben palesa. Al inici del film una nau s'enlaira i arriba a l’espai, que es transforma en les profunditats marines. Tota una declaració d’intencions: els autors ens anuncien que ens transportaran a un lloc tant desconegut com l’Univers. Pot sonar pretensiós, però el cert és que la mirada és totalment innovadora. La última tecnologia que usen els directors (van crear unes càmeres especialment adaptades) els permet apropar-nos a la fauna submarina d'una manera molt poques vegades vista abans. De fet un altre defecte de molts documentals és l'excessiva distància entre l'observador i l'objecte observat. Si a això se li suma un dels gran encerts, que és reservar la veu en off per moments determinats i substituir-la per la magnífica música de Bruno Coulais, el resultat no és sinó una preciosa perla.

Se li pot criticar certes intencions moralitzants que ens criden a preservar el planeta, i que es potencien en la segona meitat. La visita d'un nen amb un adult a un museu d'espècies extingides dissecades ens vol avisar del camí destructiu que va emprendre l'home ara ja molt de temps. Això l'amparenta amb Una verdad incómoda (Davis Guggenheim, 2006), però aquí desapareix certa olor a electoralisme en favor d'Al Gore, i el reclam ja no es fa sobre teories cinetífiques, sinó que s'apel·la directament a les emocions. Després d'haver apreciat moments de tant exhaltada bellesa, i el nen contempla el mar a través d'un gran aquari, al final del film, llavors queden ofegats tots els discursos negacionsites del canvi climàtic.

'Nadie sabe nada de gatos persas'... ¿realidad o ficción?

Nadie sabe nada de gatos persas es el título a modo de metáfora de la última creación de Bahman Ghobadi. Siguiendo su tónica habitual, el director iraní hace de este una especie de largometraje protesta, atacando las opresiones que ejerce el gobierno de su país sobre cualquiera que intente salirse de esos esquemas tan premeditadamente marcados. Todo ello con la inteligencia y frialdad suficiente como para no dejarse llevar por obiedades, i usando imágenes como único instrumento.

Negar (Negar Shaghahi) i Ashkan (Ashkan Koshanejad) son los protagonistas de esta sobrecogedora historia que lleva el drama como un hecho tan monótono en la vida de los personajes que se convierte en un elemento indispensable en su dia a dia. Dos jóvenes músicos especializados en rock indie, que al igual que cualquier artista con un mínimo de ambición, intentan por todos los medios salir de su país para poder mostrar al resto del mundo sus creaciones. Pero estos, se encuentran con la dificultadad añadida de verse atrapados por las leyes absurdas de un país que, de manera muy poco inteligente, intenta ocultar y después repudiar, conexión alguna entre sus ciudadanos i la cultura occidental.

La música es, sin duda, uno de los elementos más utilizados en la filmografia de Ghobadi. En al menos tres de sus películas como director es el hilo conductor que mueve a los personajes en las diferentes situaciones. Media Luna (2006) es un ejemplo claro de la obsesión de Ghobadi por utilizar el arte sonoro como elemento reivindicativo. Pero en esta última película, galardonada con el premio Un certain regard del Festival de Cannes, va más allá. La utilización de un género musical tan ligado, de forma simbólica, a la rebeldía como es el rock indie hace que, para sus protagonistas, el emblema se convierta en realidad.

Con este filme, el director mezcla realidad y ficción, bordeando el documental con recursos formales propios de éste, con dudoso éxito Además, en un momento determinado de la película se pierde en lo que parece ser una sucesión de videoclips baratos, al querer incorporar actuaciones de numerosos artistas iranis centrados en género típicos de occidente como son el metal, el hip hop, el rock o el pop. Sin olvidarnos, claro, de ese extremadamente forzado y mal resuelto final que pretende justificar tanto dramatismo. Lo que sí hace muy bien es el guiño inicial, en el que sale él mismo grabando un disco y hablando de su búsqueda de los protagonistas de una futura película sobre música clandestina iraní. Momento que recuerda a aquella mítica conversación entre Uma Thurman y Travolta en Pulp Fiction, en la que el maestro Tarantino intenta presagiar ese gran éxito llamado Kill Bill.

Título V.O.: Kasi az gorbehaye irani khabar nadareh

Año de producción: 2009

Distribuidora: Alta Films

Género: Drama / Documental

Clasificación: No recomendada a menores de 7 años

Estreno: 16 abril de 2010

Director: Bahman Ghobadi

Guión: Bahman Ghobadi, Hossein Mortezaeiyan, Roxana Saberi

Música: Mahdyar Aghajani, Ash Koosha

Fotografía: Turaj Mansuri

Intérpretes: Negar Sharghaghi (Negar), Ashkan Koshanejad (Ashkan), Hamed Behdad (Nader), Hichkas (Hichkas)

Alicia no maravilla ni en 3D

El retorno de Alicia al país de las maravillas es decepcionante. Aunque la forma del film es aceptable (decorados, vestuario y maquillaje merecen ser premiados), carece de fondo. La adaptación cinematográfica de la historia de Lewis Carroll que ha hecho soñar a decenas de generaciones, es un fracaso insulso. Las espectativas que generaba una versión de la mano de Tim Burton, no han llegado a cuajar.

El guión empieza con buen pié, Mia Wasikowskase en el papel de una Alicia adolescente y soñadora que se ve obligada a casarse con un pedante adinerado. Al caer en el mundo de las maravillas empieza una historia de superación personal paralela a la vida real de Alicia, donde deberá afrontar sus miedos y luchar por sus ideales. La historia va perdiendo fuerza a medida que avanza y culmina de manera previsiblemente hollywoodiense. Al final pesa más la exigencia del público por el espectáculo y, a través de unos efectos especiales pobres, la guionista Linda Woolverton (La Bella y la Bestia y El rey león) decide destrozar la historia de Lewis Carroll con una espectacular y aburrida batalla provocada por la envidia de la Reina Roja (Helena Bonham Carter), quién sin duda hace la mejor interpretación del film.

La trama se tiñe tímidamente de humor gracias a los hermanos gemelos y el conejo loco, criaturas entrañables que aportan alegría al mundo oscuro al que viaja Alicia. Johnny Depp, el Sombrerero loco, repite bajo las directrices de Burton e interpreta un papel cansino que recuerda a Willy Wonka en Charlie y la fábrica de chocolate, film del mismo director. Depp, que acostumbra a bordar cada papel que se le propone, deja mucho que desear. Así pues, la mayoría de protagonistas, incluida Anne Hathaway (la Reina Blanca), pierden el esplendor al que nos tienen acostumbrados y ofrecen una interpretación plana.

Técnicamente, el film plasma muy bien la personalidad del director y su capacidad de crear mundos nuevos des de perspectivas diferentes, hecho que ha mantenido a lo largo se sus éxitos, como Eduardo manos tijeras o Edd Wood. El ambiente es oscuro y recargado, casi asfixiante, al más puro estilo Burton. La naturaleza y los paisajes son siniestros y cuentan con referencias a precedentes fílmicos del director. Ejemplo de ello es el árbol por el que cae Alicia, que coincide con el de la película Sleepy Hollow.

La adaptación al 3D es paupérrima pues el rodaje fue concebido en 2D, pero el furor actual hacia este tipo de cine ha provocado una versión en tres dimensiones casi obligada. Esta es otra muestra más de la esencia mercantilista de la mayoría del cine actual, donde se está dispuesto a todo a cambio de una buena recaudación en las taquillas, hecho que devalúa el valor del mensaje y lo transforma todo en plástico. En Alicia en el país de las maravillas se ha caído en el error común de pensar que el envoltorio lo es todo, hecho que ha perjudicado mucho la figura de Tim Burton.

Título: Alicia en el País de las Maravillas
Título original: Alice in Wonderland
Dirección: Tim Burton
País: Estados Unidos
Año: 2010
Fecha de estreno: 16/04/2010
Duración: 150 min.
Género: Aventuras, Fantástico
Calificación: No recomendada para menores de 7 años
Guión: Linda Woolverton
Distribuidora: Walt Disney Pictures

El cinema espanyol es mor en la lletjor

Títol: Que se mueran los feos

Director: Nacho G. Velilla

Gènere: Comèdia

Durada: 110 minuts

Data d'estrena a Espanya: 23 d'abril

Intèrprets: Javier Cámara, Carmen Machi, Julíán López, Hugo Silva i Ingrid Rubio.

Després de Fuera de Carta (2008), el director Nacho Velilla s’ha tornat a rellançar en el cinema espanyol amb Que se mueran los feos (2010), una comèdia que ha heretat el títol de l’exitosa cançó poprock de Los Sirex, dels anys 60. Amb Javier Cámara i Carmen Machi com a protagonistes principals, Velilla es retroba amb uns actors amb qui ja havia compartit plató amb les sèries televisives 7 vidas o Aída. Es tracta d’una comèdia romàntica premiada al Festival de Màlaga i que trenca els habituals estereotips entre dos guapos que acaben junts.

En aquest cas, i com es pot deduir pel títol de la pel·lícula, els protagonistes són dos cunyats poc agraciats d’una quarantena d’anys que valoren, forçosament, la bellesa interior per davant de l’exterior. Per una part, Eliseu és lleig, amargat, coix i du ulleres amb un vidre d'alta graduació. Per l’altra, Nati tampoc és la bellesa en persona, té un pit extirpat, és més alegre i està casada amb el germà d’Eliseu. Són personatges perdedors, que fan riure i emocionar en unes accions ambientades en el poble.

Cámara i Machi, que no és la primera vegada que es mouen en aquest gènere, ofereixen una brillant interpretació que pateix un guió poc original. Es tracta d’una comèdia romàntica previsible amb gags poc elaborats i on el frikisme flota en l’argument, en uns actors que aparenten un cert retrocés i baix nivell cultural. A més, comparteixen escenaris amb figures clàssiques com l'anomenat ximple del poble, el cura modern o un hippy de la tercera edat. L’acudit fàcil i el sexe gratuït –en alguna ocasió– intenten captar l’atenció d’un espectador que somriurà més que riurà descaradament.

Si el cinema espanyol està en crisi, Que se mueran los feos no ajuda a valoritzar-lo ja que va dirigit a una classe mitja que ja s'imagina el que es trobarà. La popular “espanyolada” torna a fer efecte en aquesta comèdia que té històries secundàries mal acabades amb la sensació d'omplir el film. Segurament aquest pel·lícula gaudirà d’un bon taquillatge per riure’s de les desgràcies dels altres i veure que no estem tan malament físicament, però el cinema espanyol, si gaudeix d’un pressupost de 4 milions i mig d’euros, com en aquest cas, hauria d’apostar per un gènere més arriscat i potent per fugir d'aquest prejudici.

MÉS ENLLÀ DE L'AVORRIMENT

Títol: Más allá del tiempo
Director: Bruce Joel Rubin,
Actors principals: Eric Bana i Rachel McAdams
Duració: 107'
Gènere:Drama romàntic


Basada en el best-seller La mujer del viajero en el tiempo (The Time Traveler’s Wife, que també es el títol original de la pel·lícula) d'Audrey Niffenegger, el film Más allá del tiempo és la història de Henry, un bibliotecari interpretat per Eric Bana, un home que a causa d'un desordre genètic viatja al passat i al futur despullat i sense el seu consentiment. En un dels seus salts en el temps, Herny coneix Claire (Rachel McAdams), una nena amb la qual té diverses trobades i amb qui s'acabarà casant.

La idea de la película és bona: barrejar el romanticisme amb la ciència-ficció pot ser un bon coctail per atraure el gran públic, però Más allá del tiempo acaba decepcionant als amants dels dos gèneres cinematogràfics. D'una banda hi ha poques escenes romàntiques, i d'altra banda els efectes especials són mínims i molt senzilles, es limiten a les desaparicions. I és que amb precedents com La máquina del tiempo, Regreso al futuro o El efecto mariposa, els viatges fantàstics del filme del director alemany Robert Schwentke són molt pobres.

El plantejament del guió és original, però sorprèn que l'oscaritzat Bruce Joel Rubin, que va escriure Ghost (per cert, semblant a Más allà del tiempo), hagi fet un guió repetitiu, ridícul i tan confús i incoherent en alguns moments, amb una escena d'una desaparició repetida fins a quatre vegades.

L'argument no sorprèn ni deixa amb tensió en cap moment. Quina persona que tingués la capacitat de viatjar al futur no s'apuntaria el número guanyador de la loteria? I qui no tindria curiositat per la seva mort? Doncs això és el que fa el protagonista de la película. Tot el que l'espectador s'imagina acaba passant.

Quant a la interpretació dels dos protagonistes, Eric Bana, actor en altres pel·lícules com Troya o Munich, no farà història amb aquest paper, dóna la sensació que no s'implica en el personatge, per estar patint constantment uns viatges en el temps que estan acabant amb el seu matrimoni és poc expresiu. En canvi, el personatge de Rachel McAdams és el millor de la pel·lícula, es nota que s'hi troba bé, i és que un gran part de la seva carrera cinematogràfica se l'ha passat fent papers molt semblants, com a El diario de Noa o Notebook.

Más allá del tiempo, una pel·lícula per qui busqui passar una tarda tranquila, amb una història senzilla i amb la que no fa falta pensar gaire.

Alguns immigrants però també catalans desconeixen la llegenda de Sant Jordi

Tothom celebra el dia de Sant Jordi, regala roses i passeja per les paradetes de llibres dels carrers més importants, però no tothom sap perquè aquesta festa popular és tan especial pels catalans.

Hi ha molts immigrants que cada any es queden sorpresos en veure tanta gent al carrer celebrant la Diada de Catalunya, com l'Ivis Mejías de 24 anys i hondurenyan que explica que el dependent d'un comerç li ha volgut regalar una rosa però que no l'ha acceptat perquè es pensava que indicava compromís i amor. I és que malgrat que porta cinc anys vivint a Barcelona no sap que no només es regalen roses a la parella, sinó a tota aquelles persones que s'estima o s'està agraït, per això reconeix que l'any que ve acceptarà les roses que li ofereixin i, fins i tot ella regalarà algun llibre.

Però no només són els immigrants que fa pocs anys que han arribat a Catalunya són els que no saben de què va el dia de Sant Jordi. En Ramón Gómez, que va néixer a un poble prop d'Almeria fa 78 anys però residix a Barcelona des que tenia 12 anys, diu que encara que se sent català no sap la llegenda perquè mai va anar a l'escola i els seus pares tampoc li van explicar.