Oceans de bellesa

Títol original: Óceans

Direcció: Jacques Perrin i Jacques Cluzaud

País: França

Any: 2009

El documental sobre la vida animal s’ha prostituït fins el punt d’acabar associant-se, en moltes ocasions, a les molt sovint soporíferes emissions que fa La 2 al migdia. I no es pot negar que, fora de la National Geographic, aquests productes solen tenir una qualitat tècnica força maldestre, amb imatges que renuncien a la bellesa i es conformen amb el pur automatisme, sobre impressionades amb una veu en off del tot redundant i amb un to que fa pensar que ni tant sols al locutor li interessa el que explica. És curiós que un gènere barallat amb el gran públic hagi caigut en el parany del procés industrial.

Jacques Perrin i Jacques Cluzauld han invertit vuit anys per demostrar que això no té perquè ser així. El seu documental Océanos és una mostra espectacular de que el fons marí pot ser tant absorbent com el millor “lirisme fílmic” oriental: és a dir, ritme molt pausat amb plans d’una estètica deliciosa. La influència del documentalista francès per excel·lència, Jacques Cousteau, és ben palesa. Al inici del film una nau s'enlaira i arriba a l’espai, que es transforma en les profunditats marines. Tota una declaració d’intencions: els autors ens anuncien que ens transportaran a un lloc tant desconegut com l’Univers. Pot sonar pretensiós, però el cert és que la mirada és totalment innovadora. La última tecnologia que usen els directors (van crear unes càmeres especialment adaptades) els permet apropar-nos a la fauna submarina d'una manera molt poques vegades vista abans. De fet un altre defecte de molts documentals és l'excessiva distància entre l'observador i l'objecte observat. Si a això se li suma un dels gran encerts, que és reservar la veu en off per moments determinats i substituir-la per la magnífica música de Bruno Coulais, el resultat no és sinó una preciosa perla.

Se li pot criticar certes intencions moralitzants que ens criden a preservar el planeta, i que es potencien en la segona meitat. La visita d'un nen amb un adult a un museu d'espècies extingides dissecades ens vol avisar del camí destructiu que va emprendre l'home ara ja molt de temps. Això l'amparenta amb Una verdad incómoda (Davis Guggenheim, 2006), però aquí desapareix certa olor a electoralisme en favor d'Al Gore, i el reclam ja no es fa sobre teories cinetífiques, sinó que s'apel·la directament a les emocions. Després d'haver apreciat moments de tant exhaltada bellesa, i el nen contempla el mar a través d'un gran aquari, al final del film, llavors queden ofegats tots els discursos negacionsites del canvi climàtic.