Jesucrist era marica i Jair Domínguez un fill de puta

L’autor de Jesucrist era marica i altres contes (Ciencia y Espiritu) adverteix al lector: “La meva obra és un nou concepte de llibre: el fastbook. Està destinat a ser llegit en dos viatges al vàter”. I això és, res més. Es tracta d’un absurd recull de contes curts, de dues o tres pàgines, sense cap tipus de coherència, ni de forma ni de contingut i escrit amb una lletra ben grossa per a la comoditat del lector. Tot és pura anarquia, com la vida personal del propi autor, està ple de faltes ortogràfiques i el llenguatge és agosarat, amb un excés d’insults dirigits als seus personatges reals i inventats.
Resulta preocupant l’obsessió de Jair Domínguez pel nazisme, el filldeputisme i el mongolisme. I és que al llibre regnen històries protagonitzades per nazis i qualifica gratuïtament a tothom de fill de puta o mongol. És comprensible i respectable que l’autor vulgui ser una icona del inconformisme i un rupturista total però tampoc cal un abús constant de qualificatius desagradables que poden ferir diverses sensibilitats (mongols i fills de puta n’hi ha molts). I és que per a ell, tot aquell que no compleix les seves expectatives es converteix en un fill de mala mare. I com que precisament és això el que fa l’autor, defraudar i fracassar en les expectatives que genera, seguiré el seu argot i diré que és un fill de puta. Només cal endinsar-se entre les pàgines del llibre per comprovar-ho.
Al conte ‘Jesucrist era marica’, que dona nom a l’obra, Jair Domínguez es narra a sí mateix dins d’una presó, indret on decideix “escriure un llibre polèmic amb un títol brillant perquè una munió d’adolescents sense rumb s’identifiquin amb el seu protagonista i facin cua per comprar-me el llibre, demanar-me dedicatòries i , fins i tot, llepar-me la cigala”. Provocador. És evident que aquest fill de puta ha generat la polèmica que pretenia, doncs aquest recull de contes ha estat prohibit a la majoria de llibreries i ha provocat que molts curiosos el comprin. Resulta decebedor formar part d’aquest col•?ectiu de curiosos i adonar-se de l’estafa que suposa gastar diners (uns 12 euros) i contribuir a la causa de l 'autor. És sabut que generalitzar és un error, i cal reconèixer que hi ha alguns petits contes que et fan dibuixar un somriure, tot i que aquesta és l’excepció.
La història d’‘Humor nazi’, cataloga a Einstein com a impostor i resulta graciosa, igual que ‘L’odi empordanès no caduca’, una llegenda enginyosa i divertida. ‘Que Déu beneeixi a Doraemon’ i ‘La fi del món’ són elucubracions dignes d’un bon gag televisiu. Però la majoria de contes no tenen cap valor narratiu i són palles mentals que omplen pàgines i pàgines amb insults despectius i historietes inventades. Per exemple, assegura que la gravetat de la veu de Bob Dylan es deu a que,quan era petit va empassar-se un gat que el propi autor li va llençar. Potser això resulta graciós per algun lector però, quin valor tenen aquestes històries buides? Què aporta de nou al lector? Res de res.
Jair Domínguez és un gran guionista, qualitat que ha deixat palesa a programes com Buenafuente, Polònia o Crackòvia, però el que pot resultar atractiu en pantalla, es converteix en runes en format escrit. Confondre la tasca de guionista amb la d’escriptor resulta perillós. L’èxit que li va donar la cançó del ‘Chikichiki’, que va representar a Espanya a Eurovisió fa dos anys li ha donat ales a Jair Domínguez per sentir-se algú poderós, fins al punt d’autodenominar-se el guionista brillant. L’autor, que peca de narcisisme i egolatria, es fa protagonista de la majoria d’històries i imposa les seves pròpies normes. Bombardeja la gramàtica, la ortografia i qualsevol estructura lògica i resulta difícil encertar si el final de la història tindrà res a veure amb el seu començament, tot i que la majoria de desenllaços són fàcils d’intuir ja que la majoria d’ells acaben amb morts sobtades.
Si es llegeix d’una tirada, el llibre avorreix i resulta feixuc, per això és millor seguir el consell d’en Jair Domínguez i reservar-lo per anar al bany o per estones d’espera al tren. Si es tria aquesta darrera opció, cal anar amb compte amb la portada. La gent es sorprèn quan capta el títol i adopta una cara estranya, alguns riuen i d’altres et maleeixen amb la mirada.