Títol: Que se mueran los feos
Director: Nacho G. Velilla
Gènere: Comèdia
Durada: 110 minuts
Data d'estrena a Espanya: 23 d'abril
Intèrprets: Javier Cámara, Carmen Machi, Julíán López, Hugo Silva i Ingrid Rubio.
Després de Fuera de Carta (2008), el director Nacho Velilla s’ha tornat a rellançar en el cinema espanyol amb Que se mueran los feos (2010), una comèdia que ha heretat el títol de l’exitosa cançó poprock de Los Sirex, dels anys 60. Amb Javier Cámara i Carmen Machi com a protagonistes principals, Velilla es retroba amb uns actors amb qui ja havia compartit plató amb les sèries televisives 7 vidas o Aída. Es tracta d’una comèdia romàntica premiada al Festival de Màlaga i que trenca els habituals estereotips entre dos guapos que acaben junts.
En aquest cas, i com es pot deduir pel títol de la pel·lícula, els protagonistes són dos cunyats poc agraciats d’una quarantena d’anys que valoren, forçosament, la bellesa interior per davant de l’exterior. Per una part, Eliseu és lleig, amargat, coix i du ulleres amb un vidre d'alta graduació. Per l’altra, Nati tampoc és la bellesa en persona, té un pit extirpat, és més alegre i està casada amb el germà d’Eliseu. Són personatges perdedors, que fan riure i emocionar en unes accions ambientades en el poble.
Cámara i Machi, que no és la primera vegada que es mouen en aquest gènere, ofereixen una brillant interpretació que pateix un guió poc original. Es tracta d’una comèdia romàntica previsible amb gags poc elaborats i on el frikisme flota en l’argument, en uns actors que aparenten un cert retrocés i baix nivell cultural. A més, comparteixen escenaris amb figures clàssiques com l'anomenat ximple del poble, el cura modern o un hippy de la tercera edat. L’acudit fàcil i el sexe gratuït –en alguna ocasió– intenten captar l’atenció d’un espectador que somriurà més que riurà descaradament.
Si el cinema espanyol està en crisi, Que se mueran los feos no ajuda a valoritzar-lo ja que va dirigit a una classe mitja que ja s'imagina el que es trobarà. La popular “espanyolada” torna a fer efecte en aquesta comèdia que té històries secundàries mal acabades amb la sensació d'omplir el film. Segurament aquest pel·lícula gaudirà d’un bon taquillatge per riure’s de les desgràcies dels altres i veure que no estem tan malament físicament, però el cinema espanyol, si gaudeix d’un pressupost de 4 milions i mig d’euros, com en aquest cas, hauria d’apostar per un gènere més arriscat i potent per fugir d'aquest prejudici.
En aquest cas, i com es pot deduir pel títol de la pel·lícula, els protagonistes són dos cunyats poc agraciats d’una quarantena d’anys que valoren, forçosament, la bellesa interior per davant de l’exterior. Per una part, Eliseu és lleig, amargat, coix i du ulleres amb un vidre d'alta graduació. Per l’altra, Nati tampoc és la bellesa en persona, té un pit extirpat, és més alegre i està casada amb el germà d’Eliseu. Són personatges perdedors, que fan riure i emocionar en unes accions ambientades en el poble.
Cámara i Machi, que no és la primera vegada que es mouen en aquest gènere, ofereixen una brillant interpretació que pateix un guió poc original. Es tracta d’una comèdia romàntica previsible amb gags poc elaborats i on el frikisme flota en l’argument, en uns actors que aparenten un cert retrocés i baix nivell cultural. A més, comparteixen escenaris amb figures clàssiques com l'anomenat ximple del poble, el cura modern o un hippy de la tercera edat. L’acudit fàcil i el sexe gratuït –en alguna ocasió– intenten captar l’atenció d’un espectador que somriurà més que riurà descaradament.
Si el cinema espanyol està en crisi, Que se mueran los feos no ajuda a valoritzar-lo ja que va dirigit a una classe mitja que ja s'imagina el que es trobarà. La popular “espanyolada” torna a fer efecte en aquesta comèdia que té històries secundàries mal acabades amb la sensació d'omplir el film. Segurament aquest pel·lícula gaudirà d’un bon taquillatge per riure’s de les desgràcies dels altres i veure que no estem tan malament físicament, però el cinema espanyol, si gaudeix d’un pressupost de 4 milions i mig d’euros, com en aquest cas, hauria d’apostar per un gènere més arriscat i potent per fugir d'aquest prejudici.
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarPio pio va dir en Quasimodo després de prendre's un gintònic amb restes de la meva orina.
ResponderEliminar