Fotograma de Ciutadà Kane (Orson Welles, 1941). La identitat d'en Kane, de la mateixa manera que la d'en Gabriel, es va descomposant en diversos miralls, els testimonis d'aquells que l'han conegut.
El mirall ha donat peu a diversos tipus de metàfores en la història de la narrativa. Per Stendhal era allò que el novel·lista havia de passejar pel carrer i que al final desembocava en la novel·la, en una sort d'objectivisme primitiu que acabaria instal·lat en el periodisme. Per Lewis Carroll era la porta que conduïa a un món invers, on tota lògica es trastocava fins quedar de cap per avall. I per Orson Welles era l'objecte que descompon l'home, amb una idea tant propera a la postmodernitat com deutora de la filosofia de Nietzsche: que la identitat no és única, sinó la suma de les visions d'aquells qui han conegut aquella persona. En aquest cas tothom pensa amb la darrera escena de La dama de Shangai (1947), però aquesta imatge ja apareixia a la seva opera prima, Ciutadà Kane (1941): el protagonista passava per davant d'un mirall posat al davant d'un altre espill, de manera que quedava reflectit infinitat de vegades.
A la molt sovint considerada millor pel·lícula de la història un reporter cercava el significat de la paraula "Rosebud" per entendre qui era realment Charles Foster Kane, i per això reconstruïa el relat de la seva vida preguntant als qui el van tractar. El recurs que utilitza Jordi Puntí a la seva novel·la Maletes perdudes és de fet molt similar: quan en Gabriel desapareix, els seus fills, Cristof, Cristophe, Cristopher i Cristòfol, quatre gemans de quatre països i mares diferents, descobreixen el seu parentesc i van a la recerca del seu pare investigant la seva vida, oferint un trencadís de relats que els apropi a l'esquiva figura paterna. La crítica catalana l'ha qualificat com "la millor prosa del moment". I certament la prosa té força, en Puntí domina la tècnica, no n'hi ha dubte, passa que el relat de vegades s'estanca i costa d'avançar, es fa feixuc.
I com és això, si s'ha elogiat les excel·lències tècniques? Doncs el que probablement passi és que Gabriel Delacruz Expósito no és Charles Foster Kane. Un camioner recorrent Europa no es pot comparar amb l'ascens i caiguda d'un magnat de la premsa. Això no treu, però, que el trencaclosques no estigui ben construit, amb una última veu que fa encaixar totes les peces, amb jocs dialèctics ben trobats com el que s'estableix entre Cristof i Cristoffini, que sàpiga reconstruir èpoques i llocs distints amb realisme. I per sobre de tot planeja el que és la seva major virtut i defecte alhora: la seva gran ambició. Com Welles al seu primer film o Joyce amb Ulysses en literatura, Punti decideix canalitzar les tècniques narratives (sense arribar als extrems dels anglosaxons, però) per construir un relat molt complex. La qualitat de Ciutadà Kane i Ulysses avalen les pretensions, però l'intent resulta més aviat fallit.
En una de les converses entre Cristof i Cristoffini a la que abans es feia referència, el segon fa befa del discurs que va a encetar el primer, al que aquest respon que "la madeixa de realitats i somnis que constitueix" la vida d'en Gabriel és impossible de ser explicada amb una sola veu. I aquest instant resumeix les dues maneres com hom pot enfrontar-se al relat. Probablement tingui raó en Cristof al ressaltar aquesta necessitat, però també és cert que això produeix una paradoxa: la madeixa que sosté la història acaba estrenyent la narració.
No hay comentarios:
Publicar un comentario