Deia Federico Fellini que ell no volia demostrar, que el que volia era mostrar. Qualsevol exposició que es vulgui enfrontar al gran geni creatiu del director italià ha de fer per força les dues coses: demostrar que és possible condensar una de les carreres més interessants i prolífiques de tot el segle XX mostrant una personalitat tant complexa, i que es va reflectir en una obra rica en simbologia i profundament introspectiva. I val a dir que el Caixafòrum ho aconsegueix i amb escreix.
L'exposició es va desplegant segons les influències que rebia, la relació amb d'altres membres de l'equip, la seva forma de treballar. Una de les grans revelacions de "Fellini: el circ de les il·lusions" és la gran quantitat d'imatges que provenien dels mitjans de comunicació: la icona felliniana per excel·lència, Marcello i Sylvia donant-se un petó a La Fontana di Trevi (que en realitat mai va ser tal) al film La dolce vita, provenia d'una fotografia que va trobar a la premsa. Aquest imaginari es combinava amb el seu món interior, que va mostrar a través de dibuixos que representaven els seus somnis. Diversos d'aquests surten al final de l'exposició i són una manera prou suggerent d'endinsar-s'hi.
L'exposició es va desplegant segons les influències que rebia, la relació amb d'altres membres de l'equip, la seva forma de treballar. Una de les grans revelacions de "Fellini: el circ de les il·lusions" és la gran quantitat d'imatges que provenien dels mitjans de comunicació: la icona felliniana per excel·lència, Marcello i Sylvia donant-se un petó a La Fontana di Trevi (que en realitat mai va ser tal) al film La dolce vita, provenia d'una fotografia que va trobar a la premsa. Aquest imaginari es combinava amb el seu món interior, que va mostrar a través de dibuixos que representaven els seus somnis. Diversos d'aquests surten al final de l'exposició i són una manera prou suggerent d'endinsar-s'hi.
L'exposició sap combinar amb encert l'ús de de fotografies, text i material audiovisual, si bé aquest darrer podria haver estat més abundant. Al cap i a la fi és a través de les seves pel·lícules que Fellini va esdevenir fellinià. En aquest sentit la mostra només ho és a mitges, de felliniana: hi regna el caos (temàtic), és cert, però alhora ho fa amb una sobrietat que està a les antípodes del seu món sobrecarregat i barroc.
Al final de l'exposició es mostra l'escena de Marcello i Sylvia a La Fontana di Trevi. Cada trenta segons Anita Ekberg va cridant "Marcello, come here!", una frase que pot servir per resumir tota una obra. I, a base d'anar-se repetint, fins i tot un cop abandonada l'exposició, un se n'adona que, al igual que Marcello, és impossible escapar de la seducció que imposa la bellesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario