L'altre inclinació de Jesucrist

Com desmuntar la Història que hem après durant tota la vida amb contes polèmics que hi donen un gir de 180º. Aquest podria ser un dels anunciats per definir el nou llibre del guionista Jair Domínguez, Jesucrist era marica i altres contes (2009), que l'ha donat a la llum "amb la idea de demostrar que seguim vivint a l'Edat Mitjana". Si bé el títol de per sí ja és polèmic, el que trobem a dins manté un to irònic que a més d'algun catòlic se li haurà remogut l'estómac. No és que carregui contra l'Església, ja que s'ambienta en mítics músics, animals, monuments, festivitats... Alhora, el Jesucrist karateka o el Mozart futbolista són alguns dels binomis dels que relaciona l'autor.

Hi ha referències que no tenen desperdició, com la d'un Sant Llorenç que, a punt de ser cremat, demana que li donin la volta perquè té fred de peus, o la menció a un suposat El Bulli on no hi tornarà perquè li van cobrar un entrepà de fuet i un cacaolat com un menú degustació. A més, les mencions a pobles catalans donen un joc sobre el lloc del desenvolupament d'aquestes històries fantàstiques que ensenyen la cara més surrealista dels fets.

El llibre del guionista empordanès conté la peculiaritat de tenir el peu de pàgina parell a la part dreta, un excessiu nombre elevat de la lletra i un interlineat de 2. Més que llegir entre línies s'hi podria buidar la Bíblia. Alhora, i perquè sigui un document de més volum, està traduït al castellà en el mateix interior.

Possiblement no serà un best-seller, l'autor busca un públic amant del fastbook en uns contes que servirien per introduir-t'hi quan disposes de curts períodes de temps, com un desplaçament en transport públic o mentre estàs assegut a la tassa el vàter. La sensació que dóna Jair Domínguez és la d'aquell escriptor que va amb llibreta i bolígraf en mà durant tot el dia apuntant tot el que se li passa pel cap com a recurs per a les seves històries, sovint mancades d'un final que queda a l'aire. Se centra en un públic amb tendències progressistes, amants de l'humor i que no s'escandalitzi ni es posi mans al cap quan l'autor, sovint amb una ment retorçada, insulti o s'inventi un personatge anomenat Follagallines que fa honor al seu nom. Anima a riure's de tot, sense avergonyir-se dels acudits del nazisme, per exemple, i a no creu en els miracles: "Quan sembla que no hi ha cap esperança, és que no hi ha esperança", (pàg. 91).