Gorillaz diu adéu amb 'Plastic Beach'

Ja es pot comprar el tercer disc del grup Gorillaz, Plastic Beach, un àlbum a mode de comiat ja que el conjunt ha anunciat una retirada definitiva amb el seu darrer treball. Aquesta banda virtual, creada pel cantant de Blur, Damon Albar, y el dibuixant de còmics Jamie Hawlett, ofereix una bona dosi de hip hop i sintetitzadors, tot i que hi ha moltes altres influències musicals. Plastic Beach compta amb un gran nombre de col·laboracions, fet que atorga un caire eclèctic al disc i esborra la personalitat marcada fins ara pel grup.

El primer single, “Stylo”, compta amb la col·laboració de Bobby Womack, que li dona un toc funky. Lou Reed ofereix la seva veu greu a la cançó “Some Kind of Nature”, un dels temes més comercials del disc, tot i que de molt mala qualitat. A més, Paul Simonon i Mick Jones, baixista i guitarrista de la trencada banda britànica The Clash es retroben trenta anys desprès per posar veu i música al tema "Plastic Beach", que dona nom al disc. També trobem al cantant Snoop Dogg a “Welcome to the World of the Plastic Beach”, un tema banyat de hip hop. A totes aquestes participacions s’hi sumen el duet De La Soul amb la cançó “Superfast Jellyfish” o Mark Smith a “Glitter Freeze”, una composició molt electrònica.

Aquest darrer treball suposa tota una ruptura amb el que la banda tenia acostumat al públic. Res a veure amb els temes anteriors, tot i que conserva l’essència plàstica i virtual. Aquest fet ja es pot constatar a les primeres cançons del disc, una suma d’introduccions d’orquestres i simfonies (el tema “White Flag”, l’interpreta l’Orquestra Nacional Libanesa), uns sons que, malgrat discrepar tant dels treballs de Gorillaz, estàn molt ben fusionats. A la resta de cançons, un total de 16, apareixen sons àrabs banyats de soul que suposen un gir en l’estil habitual.

Tantes veus, col·laboracions i registres ofereixen riquesa musical però alhora esborren la personalitat del grup que tant ha marcat els altres dos àlbums. Plastic Beach és un disc ple de propostes molt bones, que enganxen i agraden, però resulta decepcionant al comparar-lo amb els temes anteriors del grup. Aquesta platja de plàstic, una oda al sintetisme, suposa el punt i final d'aquesta banda virtual, que va començar l'any 2001 amb el llançament de l'exitós álbum Gorillaz, al que el va seguir Demon Days l'any 2005, el millor disc del grup.